Fran Trabalon & Carlos Miguel Carbonell, DG-ICHN. 20/2/2013.
En els seguiments anuals que es fan en el Fluvià, s’han detectat vàries espècies d’anàtides. De fet, fins a deu espècies autòctones han estat observades a la comarca, tot i que la majoria d’elles són molt rares o senzillament divagants. Avui volem presentar les quatre espècies més observades en el decurs dels darrers anys. Dues d’aquestes deu espècies autòctones, l’ànec collverd Anas platyrhynchos,i el xarxet comú Anas crecca, i dues d’introduides, l’ànec mandarí Aix galericulata, i l’ànec carolí Aix sponsa.
L’ànec collverd Anas platyrhynchos té una longitud de fins 60cm. Els mascles tenen un cap verd fosc, bec groguenc, pit marronós i potes taronges; les femelles són marronoses amb taques i amb el bec ocraci i els marges ataronjats. viu a tota mena d’aiguamolls, estanys, rius i rieres i cursos fluvials. S’alimenta de plantes aquàtiques, granotes i insectes. Fan el niu entre les herbes, sota els arbusts, o fins i tot forats dels arbres. És indubtablement el més abundant dels ànecs a la comarca, i en les darreres dècades ha tingut un augment espectacular; està present tot l’any però el seu contingent augmenta significativament per l’arribada d’hivernants (Nov-Març).
El xarxet comú Anas crecca, clarament més petit, amida fins 38 cm. Els mascles tenen un cos gris dues línies blanques, amb el cap marró on hi destaca una franja verda que envolta l’ull i baixa pel clatell. El bec gris fosc i les potes gris sendroses. té una franja blanca a cada ala i una taca groguenca sota el lateral de la cua. La femella és marronosa amb taques calres. A l’igual que l’ànec collverd, es troba en una gran varietat d’hàbitats d’aiguamoll. A la Garrotxa és estrictament un visitant hivernal, d’ocubre a març-abril. A part del mateix Fluvià, a vegades es pot trobar en els recs envoltats de vegetació, tot i que generalment individus solitaris o parelles. S’alimenta de llavors, plantes aquàtiques cucs de terra, crustacis i mol.luscs. Fan el niu en un forat al terra entre la vegetació.
L’ànec mandarí Aix galericulata és originari del sud-est de Rúsia, nor-est de la Xina i Japó; fou introduit a la Gran Bretanya ja fa més d’un segle. Té una longitud de fins 45 cm. Els mascles, molt acolorits, tenen varis tons marronosos, casquet al clatell vermellós, Lluïssors metàl·liques verdoses al front i extrems de les ales. Bec roig coral·lí, pit morat, costats amb dues bandes blavoses acabades amb dues franges ataronjades. Les femelles són grisoses amb un anell estret blanc al voltant de l’ull. Els seu hàbitat de cria són zones forestals denses a prop de llacs poc profunds, tolls i basses. S’alimenta de plantes i llavors. Fan el niu entre arbres caiguts propers a l’ aigua o en troncs foradats encara que sigui a gran alçada. En els darrers quatre hiverns, entre un i dos exemplars han estat molt fidels al Fluvià com a lloc d’hivernada. Aquest fenomen és del tot curiós, i fins al moment desconeixem la procedència d’aquestes aus. El més habitual és pensar que vinguin de Gran Bretanya, on van ser alliberats a principis del S XX, però també hem de tenir en compte que també hi ha poblacions introduïdes a França i Suïssa; de fet és probable que per qüestions climàtiques, per exemple, basses que es glacin a l’hivern, sigui en algun d’aquests dos països on pugui estar l’origen dels mandarins que arriben al novembre i marxen al març.
L’ànec carolí Aix sponsa es originari de les costes de l’est i oest d’Estats Units, Puerto Rico i Cuba. A Gran Bretanya i altres països d’Europa hi ha poblacions en captivitat, essent probable que els exemplars observats en llibertat siguin individus que s’han escapat. Té una longitud de fins 50 cm. Els mascles tenen una coloració bigarrada, amb el cap verd amb ratlles blanques, bec vermell amb la punta negre, esquena verd metàl·lica. El coll i l’abdomen són ocres amb taques clares. La femella és molt semblant a la del mandarí, però té un anell ocular més extens i las inserció del bec amb el cap està resseguida de blanc fins l’ entrada de l’ull. El seu hàbitat són llacs i pantans. S’alimenta de plantes aquàtiques, i a terra, de fruits secs i llavors. Fan el niu en forats d’arbres. A la comarca tenim molt poques observacions, la majoria en els darrers 3-5 anys, i normalment d’exemplars que s’estableixen per unes quantes setmanes, en qualsevol època de l’any.
