Anàtides a la Garrotxa

Fran Trabalon & Carlos Miguel Carbonell, DG-ICHN. 20/2/2013.

Ànec mandarí Aix galericulata mascle, a les Tries, Olot

Ànec mandarí Aix galericulata mascle, a les Tries, Olot ©FTC

En els seguiments anuals que es fan en el Fluvià, s’han detectat vàries espècies d’anàtides. De fet, fins a deu espècies autòctones han estat observades a la comarca, tot i que la majoria d’elles són molt rares o senzillament divagants. Avui volem presentar les quatre espècies més observades en el decurs dels darrers anys. Dues d’aquestes deu espècies autòctones, l’ànec collverd Anas platyrhynchos,i el xarxet comú Anas crecca, i dues d’introduides,  l’ànec mandarí  Aix galericulata, i l’ànec carolí Aix sponsa.

L’ànec collverd Anas platyrhynchos té una longitud de fins 60cm. Els mascles tenen un cap verd fosc, bec groguenc, pit marronós i potes taronges; les femelles són marronoses amb taques i amb el bec ocraci i els marges ataronjats. viu a tota mena d’aiguamolls, estanys, rius i rieres i cursos fluvials. S’alimenta de plantes aquàtiques, granotes i insectes. Fan el niu entre les herbes, sota els arbusts, o fins i tot forats dels arbres. És indubtablement el més abundant dels ànecs a la comarca, i en les darreres dècades ha tingut un augment espectacular; està present tot l’any però el seu contingent augmenta significativament per l’arribada d’hivernants (Nov-Març).

 

Grup d’ànecs collverds Anas platyrhynchos a la reserva de l’illa del Fluvià  ©FTC

Grup d’ànecs collverds Anas platyrhynchos a la reserva de l’illa del Fluvià ©FTC

El xarxet comú Anas crecca, clarament més petit, amida fins 38 cm. Els mascles tenen un cos gris dues línies blanques, amb el cap marró on hi destaca una franja verda que envolta l’ull i baixa pel clatell. El bec gris fosc i les potes gris sendroses. té una franja blanca a cada ala i una taca groguenca sota el lateral de la cua. La femella és marronosa amb taques  calres. A l’igual que l’ànec collverd, es troba en una gran varietat d’hàbitats d’aiguamoll. A la Garrotxa és estrictament un visitant hivernal, d’ocubre a març-abril. A part del mateix Fluvià, a vegades es pot trobar en els recs envoltats de vegetació, tot i que generalment individus solitaris o parelles. S’alimenta de llavors, plantes aquàtiques cucs de terra, crustacis i mol.luscs. Fan el niu en un forat al terra entre la vegetació.

Parella de xarxets comuns Anas crecca, al Fluvià, a l’alçada de l’estació d’autobusos d’Olot, 31/1/2013 ©CMC

Parella de xarxets comuns Anas crecca, al Fluvià, a l’alçada de l’estació d’autobusos d’Olot, 31/1/2013 ©CMC

L’ànec mandarí Aix galericulata és originari del sud-est de Rúsia, nor-est de la Xina i Japó; fou introduit a la Gran Bretanya ja fa més d’un segle. Té una longitud de fins 45 cm. Els mascles, molt acolorits, tenen varis tons marronosos, casquet al clatell vermellós, Lluïssors  metàl·liques verdoses al front i extrems de les ales. Bec roig coral·lí, pit morat, costats amb dues bandes blavoses acabades amb dues franges ataronjades. Les femelles són grisoses amb un anell estret blanc al voltant de l’ull. Els seu hàbitat  de cria són zones forestals denses a prop de llacs poc profunds, tolls i basses. S’alimenta de plantes i llavors. Fan el niu entre arbres caiguts propers a l’ aigua o en troncs foradats  encara que sigui a gran alçada. En els darrers quatre hiverns, entre un i dos exemplars han estat molt fidels al Fluvià com a lloc d’hivernada. Aquest fenomen és del tot curiós, i fins al moment desconeixem la procedència d’aquestes aus. El més habitual és pensar que vinguin de Gran Bretanya, on van ser alliberats a principis del S XX, però també hem de tenir en compte que també hi ha poblacions introduïdes a França i Suïssa; de fet és probable que per qüestions climàtiques, per exemple, basses que es glacin a l’hivern, sigui en algun d’aquests dos països on pugui estar l’origen dels mandarins que arriben al novembre i marxen al març.

2026

Femella d’ànec mandarí Aix galericulata, A l’àrea Tussols-Basil, Olot. 2/2/2006. ©FTC

L’ànec carolí Aix sponsa es originari de les costes de l’est i oest d’Estats Units, Puerto Rico i Cuba.  A Gran Bretanya i altres països d’Europa hi ha poblacions en captivitat, essent probable que els exemplars observats en llibertat siguin individus que s’han escapat. Té una longitud de fins 50 cm. Els mascles tenen una coloració bigarrada, amb el cap verd amb ratlles blanques, bec vermell amb la punta negre, esquena verd metàl·lica. El coll i l’abdomen  són ocres amb taques clares. La femella és molt semblant a la del mandarí, però té un anell ocular més extens i las inserció del bec amb el cap està resseguida de blanc  fins l’ entrada de l’ull. El seu hàbitat són llacs i pantans.         S’alimenta de plantes aquàtiques, i a terra, de fruits secs i llavors. Fan el niu en  forats d’arbres. A la comarca tenim molt poques observacions, la majoria en els darrers 3-5 anys, i normalment d’exemplars que s’estableixen per unes quantes setmanes, en qualsevol època de l’any.

 

Ànecs carolins Aix sponsa, al Pla del Bisbe, Maià de Montcal, 14/8/2010. ©FTC

Ànecs carolins Aix sponsa, al Pla del Bisbe, Maià de Montcal, 14/8/2010. ©FTC

 

Fins a deu espècies d’ànecs autòctons han estat observats a la Garrotxa. No tots han estat observats al Fluvià. A la imatge, un mascle i dues femelles d’Ànec cullerot Anas clypeata, en una bassa temporal de la Vall de Bianya, durant una llevantada. 22/3/2011 ©FTC

Fins a deu espècies d’ànecs autòctons han estat observats a la Garrotxa. No tots han estat observats al Fluvià. A la imatge, un mascle i dues femelles d’Ànec cullerot Anas clypeata, en una bassa temporal de la Vall de Bianya, durant una llevantada. 22/3/2011 ©FTC

Els xarrasclets Anas querquedula, són migradors molt escassos però regulars a la Garrotxa, provenen de les àrees d’hivernada a l’Àfrica i es dirigeixen a les zones de cria situades a gran part d’Europa. . Generalment s’observen en basses d’aigües de poca fondària, a la migració prenupcial, entre febrer i abril.  ©FTC

Els xarrasclets Anas querquedula, són migradors molt escassos però regulars a la Garrotxa, provenen de les àrees d’hivernada a l’Àfrica i es dirigeixen a les zones de cria situades a gran part d’Europa. . Generalment s’observen en basses d’aigües de poca fondària, a la migració prenupcial, entre febrer i abril. ©FTC

 

 Entre abril i setembre de 2009, una parella d’oques egípcies  Alopochen aegyptiacus, va romandre a la vall de Bianya, especialment a la bassa dels Morrals (imatge), un indret que darrerament ha estat sotmès a una important degradació. L’origen de les observacions d’aquesta espècie s’atribueix a individus escapats, i generalment no es considera la possibilitat d’exemplars provinents de la seva àrea natural, a l’Africa subsahariana i la vall del Nil. També hi ha una població introduïda a Gran Bretanya.  ©FTC

Entre abril i setembre de 2009, una parella d’oques egípcies Alopochen aegyptiacus, va romandre a la vall de Bianya, especialment a la bassa dels Morrals (imatge), un indret que darrerament ha estat sotmès a una important degradació. L’origen de les observacions d’aquesta espècie s’atribueix a individus escapats, i generalment no es considera la possibilitat d’exemplars provinents de la seva àrea natural, a l’Africa subsahariana i la vall del Nil. També hi ha una població introduïda a Gran Bretanya. ©FTC